dimecres, 10 de setembre del 2008

salses per a la pasta (6)

pesto deconstruït

Fa uns anys, en Ferran Adrià va posar de moda la "deconstrucció", com després va passar amb les escumes, els aires i altres invents que poc a poc han anat canviat, per a bé o per a mal, la restauració del nostre país.
Darrere l'Adrià, una munió de cuiners amb poca personalitat es van llançar com bojos a deconstruir, com després es van imposar les espumes i els sifons gairebé a tots els restaurants, i van aparèixer arreu truites de patates deconstruïdes amb més o menys gràcia.
Què era, al cap i a la fi, la deconstrucció? Invertir un procés habitual a la cuina, per exemple, presentant la truita de patates en una copa amb tres sostres, un per a l'ou més o menys quallat, l'altre per a la patata i un darrer per a la ceba. Però havies de clavar la cullera de dalt a baix per agafar una part de cada sostre, de manera que a la boca tenia el mateix gust que la truita de patata convencional.
Per tant, la deconstrucció era un divertiment que aportava ben poc a la cuina, ja que es tractava d'obtenir el mateix sabor canviant el procés i les textures. I si els cuiners es poden divertir, també ho podem fer els afeccionats. Per això, l'altre dia, a l'hora de preparar-me l'habitual plat de pasta per omplir els dipòsits d'hidrats de carboni de les cames, em vaig plantejar canviar la salsa pesto.
La pesto és una salsa rodona, gairebé perfecte, admet variacions però amb els quatre o cinc elements bàsics n'hi ha prou per aconseguir un resultat immillorable. Per tant, més enllà d'afegir-hi una anxova, o bé olives negres, o qualsevol altre ingredient innecessari, l'únic que es pot fer amb el pesto és canviar el procediment i la presentació, és a dir, deconstruir la salsa.
I si una salsa es construeix triturant i barrejant els ingredients, la deconstrucció només es pot fer separant-los, és a dir, aportar-los al plat no triturats ni desfets a la salsa, sinó sencers i visibles, de manera que es reconeguin un a un però el resultat final a la boca, si es menja amb els ulls tancats, sigui el mateix.
Per tant, vaig fregar el fons del plat amb un all partit per la meitat i hi vaig abocar els espagueti acabats d'escórrer, els vaig amanir amb oli i els vaig remenar, els vaig empolsar amb formatge parmesà ratllat, pinyons picats més o menys per la meitat i fulles d'alfàbrega també picades petites, però no massa. Un altre raig d'oli, una mica més de formatge i a taula.
També es pot provar a servir el plat a algun amic d'aquells que sembla que entenen de tot i que de cuina també te'n poden ensenyar, i veure si és capaç d'una cosa tan senzilla com fer treballar el paladar, deixant de banda la vista, i identificar aquest pesto deconstruït.
Un divertiment, ja ho he dit. Però estava ben bo.

12 comentaris:

  1. I no t'has trobat les fulletes de l'aufàgrima per la boca?
    Mira que és casualitat, jo aquests dies també estic amb el pesto, però "Construït"
    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  2. Tienes razón tiene una pinta de estar pero bien bueno...currante

    ResponElimina
  3. Quanta raó tens en el teu text, si en Jacques Derrida aixequès el cap... Escolta, aquest joc que has proposat dedicat aquella gent-que-diu-que-hi-entèn-de-tot, m'ha agradat molt, penso que ho portarem a la pràctica! besades fermes!

    ResponElimina
  4. Manel, estàs fet una fera, què fantàstic post i quina raó tens. Tindré la teva desconstrucció en compte en el pròxim plat de pasta. Un petó.

    ResponElimina
  5. A la cuina també ens hem de divertir, oi? Amb coses com el cuinar, que hem de fer cada dia peti qui peti, cal trobar elements que ens ho facin agradable... Molt ben fet!
    I quan ho provis amb un amic repatani d'aquests... ja explicaràs el resultat ;)

    ResponElimina
  6. jajaja!!! Molt bé aquest pesto desconstruit!!! Debia estar la mar de bo...i menys feina, oi????
    Petunets,
    Eva.

    ResponElimina
  7. dolça, l'alfàbrega és com el teu nom, i refrescant, a les amanides s'hi posen fulles senceres (quan són petites) que es masteguen amb molt de gust. jo la vaig picar perquè les fulles eren grosses, que si haguessin sigut petites, les hauria posat senceres.

    su, de verdad que no curro más que qualquiera de vosotros, todos comemos 3 o 4 veces al día.

    parella vermella, el dia que faci aquest experiment, ja us n'explicaré el resultat.

    canela, moltes gràcies! i espero que t'agradi, ja veuràs que, de fet, canvia la textura, però el gust és el mateix.

    gemma, també t'explicaré le resultat, i segur que riurem una estona, perquè a tot arreu hi ha personatges ben curiosos.

    eva, sí que és una mica més ràpid de fer, però sobretot és diferent.
    a veure si t'animes a deconstruir algun dels teus pastissos!

    ResponElimina
  8. Manel, és que a casa som una miqueta tiquismiquis i quan trobem alguna "brosseta" arrufem el nas...
    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  9. Manel, ets un “crack”!!! M’encanta aquest pesto i espero també el resultat de l’experiment...:))

    ResponElimina
  10. Això de la "deconstrucció" del pesto m'ha fet gràcia. Segur que us devíeu llepar els dits. M'ha encantat la teua descripció. Salutacions.

    ResponElimina
  11. xaro, aquesta mena d'experiments els podem fer tots per riure una estona.

    francesc, de fet només me'n vaig llepar els dits jo, perquè com que haig de menjar pasta molt sovint vaig variant les salses, i primer ho provo jo abans d'oferir-ho als de casa.

    ResponElimina
  12. Por supuesto que estaría bien bueno, con esa pinta!!! además el pesto con la pasta está bueno deconstruído o construído (da igual....). Saludos!!!

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte