un any i tres-cents articles després

L'11 de març, dimecres passat, aquest bloc va complir un any, però se'm va passar la data. I això que fa més d'un mes que tenia escriu aquest article d'aniversari. En recordar-ho dissabte, em va saber greu, i vaig pensar deixar-ho estar i passar de llarg l'aniversari, però tenia ganes de dir aquestes coses i al final he decidit deixar-les aquí per si algú les vol llegir.

L'11 de març de l'any passat tenia la baixa laboral, anava cada dia a rehabilitació i estava a l'espera d'una tercera operació al colze per intentar arreglar el que la fatalitat i uns metges no prou competents havien espatllat. Tenia molt de temps lliure i trobava a faltar el meu ofici d'escriure, i com que moltes coses no les podia fer, em passava força hores a la cuina. Feia molt poc que havia començat a visitar blocs de cuina i havia descobert, com deia en el primer article, la "carta... d'intencions", la generositat de molta gent que dedica el seu temps a cuinar perquè en gaudeixin els altres, i que gràcies a internet havien trobat una manera de fer participar moltes més persones d'aquesta seva afició. Aquell 11 de març, al llit, amb l'ordinador a sobre les cames, sense haver-m'ho proposat abans, em vaig trobar xafardejant com es feia un bloc i començant a omplir el formulari per tenir-ne un de propi. Quan va ser l'hora de posar-li un nom vaig haver de decidir de què volia parlar, i em vaig decidir per la cuina, perquè m'agrada molt, però no més que altres coses. I sense tenir ni una fotografia ni un article. Per això vaig improvisar aquella carta d'intencions a les onze de la nit, perquè em semblava molt 'cutre' encetar un bloc en el qual no hi hagués ni un article.
L'endemà, vaig improvisar un altre article explicant com i on m'agrada fer la compra; es deia "primer, anar a comprar", perquè encara no tenia res preparat: no va ser fins el dia 13 que vaig publicar les primeres receptes i les primeres fotos: dos entremesos consistents en botifarra negra amb anxoves i uns rotllets de salmó farcits de formatge d'untar enriquit amb diversos sabors.
Des d'aleshores he publicat prop de 300 articles més, la majoria receptes; però no només això, de tant en tant m'agrada deixar anar una opinió o un consell, o ensenyar com canvia el paisatge del meu poble quan neva, per exemple. Els primers mesos penjava un "post" cada dia, però quan vaig tornar a treballar vaig espaiar una mica els articles i ara en publico un cada dos dies, a vegades més sovint. Suposo que això fa que sigui més difícil seguir aquest bloc que si publiqués una cosa cada setmana, però la veritat és que fins ara no m'he trobat mai sense material; al contrari, sempre tinc entre quaranta i cinquanta articles començats o a punt de publicar.
En aquell primer article en forma de carta d'intencions, deia sobre aquest bloc que "espero que a algú li pugui interessar, és l'única cosa a la qual aspiro".
No aspirava pas a gaire, per això la resposta m'ha satisfet tant. El comptador de visites en registra més de 63.000, que per a mi és una bestiesa; més tenint en compta que no el vaig posar fins al cap de tres mesos. Seria una xifra molt freda si no fos perquè un altre comptador registra prop de 3.000 comentaris, és a dir, més de deu per cada entrada de mitjana. I gairebé tots aquests comentaris tenen un nom i una cara. És la cara de gent que he anat coneixent durant aquest temps a través de la xarxa o personalment en classes de cuina i trobades de blocaires, i amb molts crec que s'ha anat forjant una bona amistat que em satisfà i que espero saber conservar. També hi ha lectors anònims, que només deixen un comentari de tant en tant, o un sol cop, i que no tenen un bloc on poder saber alguna cosa més d'ells. I també n'hi ha que venen sovint i no deixen cap comentari, però sí el seu rastre, que tot sovint em permet trobar un nou amic que té una pàgina pròpia, no necessàriament de cuina, que m'ha posat entre els blocs que visita i recomana. Molts no m'ho diuen i no els ho puc agrair fins que ho descobreixo per altres vies.
Vull dir que aquesta eina magnífica que és un bloc et permet una infinitat de coses, la primera i principal, expressar les teves aficions i inquietuds, però també, conèixer altres persones amb les quals tens coses en comú, i d'altres que segurament són molt diferents però també els agrada el que expliques. I, així, una feina en principi solitària com és cuinar, i una altra encara més solitària (almenys en el meu cas) com és explicar-ho , es converteix en l'acte més multitudinari que fas al cap del dia perquè tens cada vegada més presents tots aquells que són a l'altra banda d'una línia ADSL.
Tot això només era per dir-vos, a tots els que veniu per aquí i em llegiu, que us estic molt agraït; quan vaig començar estant de baixa i amb la impressió que no s'acabaria mai el cercle viciós operació-rehabilitació-operació-rehabilitació, em vau ajudar a distreure'm de les cabòries que una situació així genera; ara, que ja fa mesos que faig una vida més o menys normal, m'ajudeu a superar les cabòries, a vegades pitjors, que a tots ens assalten cada dia, perquè l'ofici de viure no s'aprèn del tot encara que portis prop de cinquanta anys practicant-lo.

Vull dir que moltes gràcies per ser-hi i fer-me companyia, i espero que demà torneu malgrat aquest rotllo.

Foto d'internet.