canelons de ceps sense pasta amb beixamel de tòfona

Ahir van venir a dinar la Rosa i l'Emili, uns amics de Montgat de qui ja he parlat
aquí i que vénen sovint, moltes vegades per plaer i d'altres, com aquesta, gairebé per feina. Resulta que l'Emili és informàtic i és qui ens ha solucionat, com d'altres vegades, els problemes que hem tingut aquesta setmana amb els ordinadors; com que encara queden coses per acabar, es va oferir (com sempre) a venir a casa a posar en solfa tota la xarxa. El mínim que es mereixia era un bon dinar.
A l'hora de pensar el menú, va pesar el fet que ja estem en temporada de bolets i que la Rosa és celíaca, de manera que vaig aprofitar les dues circumstàncies per fer un plat que se m'havia acudit dies enrere, aquests canelons de ceps sen se pasta. Després d'uns entrants que ja han aparegut aquí i aquí, i abans d'un segon que publicaré dimarts.
Volia fer canelons de ceps des de la darrera vegada que vam sopar a ca sa dels Coll i la Montse ens va obsequiar amb uns canelons de ceps ortodoxos: a grans trets, làmines de pasta farcides d'un sofregit de ceps i ceba, coberts amb salsa beixamel. Estaven boníssims i vaig pensar que també en faria, però variant la fórmula sense desvirtuar el sentit original del plat. D'aquí van sortir aquests canelons sense pasta amb beixamel aromatitzada amb tòfona, imaginats una nit de poca feina a la redacció.
Per fer-los, vaig preparar primer un puré amb patates de l'hort del meu pare que vaig bullir amb aigua salada, les vaig aixafar i les vaig amanir amb una mica de pebre blanc, un rajolí d'oli suau i un rajolinet d'oli de ceps.
A banda, vaig picar una ceba tendra i la vaig posar a sofregir, hi vaig afegir també uns ceps (que eren congelats perquè aquest any, segons que em diuen els que s'hi dediquen, se'n fan molt pocs) també ben picats i els vaig fer fins que van ser cuits; aleshores, els vaig passar per la picadora i els vaig barrejar amb el puré de patata; la barreja la vaig deixar refredar a la nevera.
Per fer la beixamel, vaig preparar el roux amb mantega i farina de blat de moro, per fer-la apta per a celíacs, i una culleradeta de farina de ceps, un producte obtingut amb bolets secs triturats que venen en pots. Com sempre, s'hi afegeix llet i es remena amb el batedor sense parar perquè no es facin grumolls fins que arrenqui el bull i agafi la consistència desitjada. Un cop a fora del foc, s'hi afegeix una mica de pebre blanc i tòfona ratllada (que també era congelada, ara no n'és temporada) per aromatitzar la beixamel.
Amb la barreja de patata i ceps freda, es fan cilindres de la mida d'un caneló i es van dipositant en plats individuals aptes per anar al forn. Finalment, es cobreixen amb la beixamel, formatge ratllat i unes puntes de mantega per enrossir el gratinat al forn.
El resultat són aquests canelons sense caneló amb el gust exquisit dels ceps reforçat per l'oli de ceps i la beixamel aromatitzada amb la tòfona. Com que el cep és un bolet de gran aroma i sabor, els canelons tenien un gust molt potent; si es volen fer més suaus, es pot rebaixar la proporció de bolets respecte a la patata (jo en vaig posar gairebé la mateixa quantitat) i es pot suprimir l'oli de ceps del puré i/o la farina de ceps de la beixamel.
A la Rosa i a l'Emili els van agradar molt; jo no us puc dir com estaven perquè em vaig haver de conformar amb un trist arròs bullit per culpa d'un virus d'aquests que et destrossen l'estómac i l'aparell digestiu durant uns quants dies.
I això que de segon vaig fer botifarra amb bolets, un dels meus plats preferits (la recepta, dimarts).