conill confitat amb herbes del bosc

Molts dies al matí, sobretot ara que fa molt de fred i no puc agafar gaire la bicicleta, surto a caminar pel bosc, cosa que, ho aclareixo per als que llegeixen amb mentalitat de ciutat, tampoc no vol pas dir que em desplaci molts quilòmetres, perquè el tinc a cinc minuts de casa. Però em va bé sortir a passar fred, caminar a bon pas, mirar-me el poble des del collet de Sant Fruitós, amb distància, i aprofitar també, mentre camino, per meditar i observar amb la mateixa distància els records passats, els problemes actuals i les incògnites de futur.

En aquestes sortides, aprofito per collir herbes aromàtiques, perquè em fa mandra posar testos a casa, i també em pregunto quina necessitat en tinc si puc sortir a collir-les amb ben poca estorna i escàs esforç. Generalment porto romaní, que n'hi ha per tot arreu tant com vulgueu, farigola, sajolida i julivert, que són les herbes que més conec. La reina, sens dubte, és la farigola, que pràcticament va bé amb tots els plats, i a més se'n poden fer infusions que són desinfectants i tant serveixen per beure-se-les com per banyar els ulls, en cas d'infecció, pere exemple.

A mi, però, m'agrada molt el romaní, malgrat que cal anar amb compte perquè el seu sabor és molt fort i si no vigiles domina en el plat.

Aquestes darreres setmanes heu pogut llegir que feia servir aquestes herbes, per exemple, en els escabetxos, i per aromatitzar olis. En la recepta d'avui, compleixen aquesta mateixa missió, i converteixen aquest plat en una exquisidesa. No recordo la primera vegada que la vaig fer, però la melositat de la carn del conill cuita a baixa temperatura i amb totes les aromes de les herbes del bosc em va quedar gravada al paladar, i dies enrere vaig tornar-ne a fer.

No té cap secret: netegem i trossegem el conill (li treiem tot el greix, que gairebé no en té però val la pena que no en quedi gens perquè no enterboleixi l'oli i li poguem donar després un altre ús), el salpebrem i el posem al fons d'un cassó, el cobrim d'oli i l'acostem al foc, que mantindrem ben baix perquè vagi confitant la carn, ja que si el foc és fort, el que farem és fregir-la. Hi posem també una branqueta de farigola, romaní, sajolida i julivert, i un parell de grans d'all. El temps, compteu una hora llarga, però no em feu gaire cas i aneu punxant la carn fins que trobeu que se separa fàcilment de l'òs.

Es pot servir calent, tebi o fins i tot fred, i un cop apagueu el foc, o abans, retireu les herbes, si no voleu que en tingui molt gust. Com que hi haurem posat força oli, un cop s'hagi refredat, veureu que el poc greix que haurà desprès el conill es precipita al fons en forma de gelatina, colem la resta i el guardem en un pot perquè ens donarà aroma i potència a tota mena de guisats ja que el conill apenes hi haurà deixat gust i el que quedarà és el de les herbes.

Es pot menjar sol però jo el vaig fer amb dos acompanyaments. Un eren unes patates bullides amb pell, pelades, tallades a rodanxes gruixudes i passades per la planxa amb un rajolí de l'oli de la cocció del conill. L'altre, un flamet d'arròs bullit, escorregut i saltat en una paella o wok amb oli de la cocció, ceba i pebrots de tres colors tallats en 'brunoise' (quadradets petits).