conill en escabetx suau amb mongetes

La majoria dels que veniu aquí segur que visiteu habitualment altres blocs, i sabeu que n'hi ha de molts tipus. Alguns ofereixen excel·lents receptes, amb molt bones fotos, però són receptes que han tret de revistes, o de grans cuiners; altres, et sorprenen cada dia amb una recepta original. Alguns blocaires escriuen molt bé però potser la seva cuina no està al mateix nivell, o a l'inrevés, l'escriptura no està al nivell de la cuina. Alguns donen receptes i altres donen idees, suggereixen restaurants, o animen a tastar un producte.
Jo en miro molts, alguns per amistat, altres per autèntica devoció; en alguns, aprenc coses, en d'altres m'ho passo bé, i algun em va enganxar per la seva frescor i s'ha convertit en un lloc molt estimat. 
I finalment n'hi ha que tenen la capacitat de sorprendre cada dia, com decuina.net, de l'Òscar-Starbase, un dels personatges més populars i estimats de la gastrosfera catalana. Dimecres va venir a casa a esmorzar amb 'la reina del seu cor', com anomena ell la Cris, i vam tenir ocasió de conèixer-nos tots tres més bé al voltant d'un esmorzar 'de forquilla'. 
Quan vaig veure que feia fotos a la cuina i a la taula, hàbit força comú entre la fauna gastroblocaire, ja m'ho vaig pensar, que en parlaria en el seu bloc, i vaig estar a punt de demanar-li que no publiqués res, perquè no m'agraden aquestes coses, però encara m'agrada menys coartar la llibertat de la gent, i al final no li vaig dir. El mateix dimecres, al vespre, va publicar aquesta crònica que, com ja li vaig escriure en un comentari, em va fer enrojolar i dir-li 'sevillanu!', parafrasejant una amiga que m'ho havia dit moltes vegades a mi quan volia dir-me exagerat, 'salamero'.
Si voleu saber com va anar l'esmorzar, explicat amb molta més gràcia que no pas podria fer-ho jo, visiteu el seu bloc, perquè aquí només us parlaré d'un dels plats que vaig preparar. Però sí que us diré que van passar les hores sense ni adonar-me'n i de seguida es van fer les dues, perquè el temps amb aquesta parella passa volant i els temes de conversa no s'esgoten; espero que aviat tindran continuïtat.
A la Cris i a l'Òscar, però sobretot a ell, el que més els va agradar van ser les patates amb pell fregides amb cigrons i cansalada, amb botifarra negra, un plat que m'agrada molt posar quan faig esmorzars d'aquests 'de forquilla' perquè l'èxit és assegurat.
Com que també hi havia uns ous ferrats trufats i altres coses, el conill escabetxat amb mongetes o fesolets de Santa Pau va passar una mica desapercebut, però era el primer cop que el feia, i com que me'l vaig haver d'acabar jo en els dos dies següents, vaig poder avaluar bé el resultat, i no n'estic pas descontent.
Les mongetes les havia cuit a casa, ja he explicat sovint com ho faig i ho tornaré a fer aviat en un altre article que tinc preparat i esperant ser publicat quan trobi un forat, i el conill el vaig fer amb un escabetx molt suau, gens agressiu.
Per a les carns, sempre faig servir un escabetx a base d'oli, vinagre i aigua, a parts iguals, i en aquest cas, encara hi vaig afegir una mica més d'aigua i oli, perquè quedés poc àcid. A més, és clar, d'uns grans d'all sencers, fulles de llorer, farigola i romaní, i uns grans de pebre negre. Vaig posar el conill dins de l'escabetx en fred, i vaig deixar que s'escalfés i s'anés cuinant a foc suau, fins que la carn gairebé es desenganxava de l'os.
La nit abans de l'esmorzar, vaig posar mongetes en una cassoleta, unes peces de conill i una part de l'escabetx, cobrint el gra, i abans de posar-nos a la taula, vaig escalfar la cassola al foc fins que el plat va estar tebi. Com tots els escabetxos, es pot menjar tebi, calent o fred, però en aquest cas, tebi estava prou bé.