pollastre rostit amb prunes i patatetes confitades

El pollastre rostit amb prunes és un dels preferits de la meva dona i el faig sovint; normalment l'acompanyo amb un puré de patata, perquè a tots ens agrada com la patata aixafada xupa el suc del rostit, però ahir, després de sortir a passar fred trepitjant la neu caiguda a la matinada, vaig optar per acompanyar-lo amb unes patates i cebetes confitades en oli.
El més entretingut és pelar les patatetes i les cebetes del platillo, que es posen cobertes d'oli d'oliva en un cassó a foc baix perquè a penes arribi a bullir, i es deixen confitar fins que estan ben tendres; segons el tipus de patata pot ser gairebé una hora, com va ser el meu cas.
Mentrestant, escalfem un got de vi ranci i hi posem prunes sense pinyol perquè es rehidratin una mica. Salpebrem el pollastre i el posem a rostir en una cassola amb una cabeça d'alls i una ceba grossa tallada a trossos, i quan estigui tot ben ros, traiem l'oli sobrer i hi aboquem el vi ranci, deixem evaporar l'alcohol i tapem la cassola, que deixarem a foc baix perquè es vagi fent el pollastre. Trigarà mitja hora o tres quarts, depèn del tipus de pollastre i de la mida dels talls; un quart o deu minuts abans d'acabar la cocció, hi posarem una branca de romaní o de farigola, les prunes i un bon raig d'aigua per tenir més salsa.
Les patatetes i les cebetes s'escorren bé d'oli i se salen amb sal gruixuda abans de servir-les amb el pollastre salsat amb el suc del rostit.

any de neu

Avui ha tornat a nevar, a Castellterçol. Ja és la segona vegada, aquest any, i anuncien més neu pel cap de setmana. El 29 d'octubre passat ja va fer una bona nevada, més forta que la d'avui, que només ha emblanquinat el paisatge. Això sí, ha estat suficient perquè la Lara, quan marxava cap a l'escola, pogués deixar la seva empremta al cotxe de la seva mare. A mi m'ha permès sortir a caminar pel bosc, com faig molts matins quan no puc anar amb bici, com avui, i fotografiar els camins deserts, els camps on cultiven arbustos de jardí, les vaques, els troncs abandonats a la vora del camí a l'espera que els recullin per dur-los cap al seu destí final, una llar de foc o, els que tenen més sort, el taller d'un bon ebenista que sàpiga transformar-los en un moble bonic que pervisqui durant anys en alguna llar.
Quan neva m'agrada sortir al bosc perquè fa fred i no trobes ningú, ni tan sols els ocells gosen cantar; només veus les marques a la neu de passes de conills o senglars, d'algun gos, i les teves pròpies; però quan t'atures, pots sentir el silenci absolut. Abans d'ahir em vaig parar per decidir si seguia cap al Munt o cap al Solà, i em vaig adonar d'aquest silenci total. Vaig estar uns quants segons que era com si hagués mort, de tant profund com era el silenci, fins que es va girar una mica de vent i vaig poder sentir perfectament com queien les fulles, una a una, i s'anaven donant cops a les branques i a terra. Viure en un poble, i al capdavall de la vila, just a costat del bosc, té aquestes coses; també m'obliga a fer cent quilòmetres cada dia per anar a treballar, però matins com el d'avui, malgrat el fred i malgrat tot, ho compensen.

flam de coco de la mercè

A vegades he explicat que des del comptador de visites puc saber algunes coses dels visitants del bloc: a quina hora venen, quantes pàgines miren, si venen enllaçats d'una altra pàgina o des d'un buscador, fins i tot em diu si rebo visites des d'altres països. Doncs bé, des de fa unes quantes setmanes, no hi ha dia que no tingui una visita dels Estats Units (a vegades n'hi ha més, però una no falla mai), i normalment és de les primeres del matí a causa de la diferència horària.
Aquesta visitant assídua és una noia catalana que viu als Estats Units. No en sé gaire més, ni l'edat, ni si estudia o treballa (segurament fa les dues coses), ni d'on és (tot i que la imatge que la identifica és la riba de l'Onyar a Girona). Això sí: té un bloc de postres magnífic en el qual gairebé cada dia hi penja una recepta, Cuina per a llaminers. Tampoc no cal dir més, però us recomano passar-hi perquè fa unes postres boníssimes malgrat les dificultats que deu suposar aconseguir alguns productes en un país com els Estats Units, on sovint, explica, no entenen la seva gran afició a la cuina.
De la Mercè en vaig treure la recepta d'aquest flam de coco, més ben dit, de la seva mare, que és la que l'hi va ensenyar. El vaig fer divendres al vespre, perquè tenia ganes de cuinar i es veia fàcil, i també perquè ja li havia copiat de la Mercè la recepta d'un pastís de xocolata que vam fer amb la Lara i va quedar molt bonic però ressec, per culpa meva, és clar, ja que vaig reduir unilateralment la quantitat de mantega.
Aquest cop, el flam de coco sí que va triomfar dissabte a l'hora de dinar, després de l'amanida amb fruita seca i formatge amb codonyat i un bon bistec de vedella acompanyat amb puré de patata a l'aroma de ceps.

Per 5-6 racions es necessiten:
- 500 ml de llet
- 3 ous
- 40 gr de sucre
- 125 gr de llet condensada
- 50 gr de coco ratllat
- 1 sobre de quallada Royal
- sucre per fer el caramel.

Primer de tot cal posar el coco en remull amb una part de la llet i escalfar el sucre en una paella o cassó per fer el caramel que posarem al fons d'un motlle gros o de motlles individuals. Després barrejarem els ous, el sucre, la llet condensada i la llet restant, ho batrem tot amb el túrmix, hi afegirem el sobre de quallada i el coco remullat i ho posarem a escalfar fins que espesseixi, sense que arribi a bullir, i remenant bé perquè no s'enganxi. S'aboca al motlle, es deixa refredar i es posa a la nevera perquè acabi de quallar.

hemc 27 - canelons de ceps sense canelons

Avui és l'últim dia per participar en l'anomenat HEMC (Hecho en mi casa), que arriba a la seva edició número 27. Es tracta d'una iniciativa d'un grup de blocaires que es van passant la responsabilitat de triar un tema i tothom qui vol hi aporta receptes relacionades amb aquest tema. El darrer són els canelons.Fa dies que hi volia aportar aquests canelons de ceps sense canelons, pensats especialment per a una amiga celíaca, però han anat passant els dies i a mitjanit expira el termini, de manera que els torno a publicar i els envio.Per fer-los, vaig preparar primer un puré amb patates que vaig bullir amb aigua salada, les vaig aixafar i les vaig amanir amb una mica de pebre blanc, un rajolí d'oli suau i un rajolinet d'oli de ceps.
A banda, vaig picar una ceba tendra i la vaig posar a sofregir, hi vaig afegir també uns ceps (que eren congelats perquè aquest any se'n fan molt pocs) també ben picats i els vaig fer fins que van ser cuits; aleshores, els vaig passar per la picadora i els vaig barrejar amb el puré de patata; la barreja la vaig deixar refredar a la nevera.
Per fer la beixamel, vaig preparar un roux amb mantega i farina de blat de moro, per fer-la apta per a celíacs, i una culleradeta de farina de ceps, un producte obtingut amb bolets secs triturats que venen en pots. Com sempre, s'hi afegeix llet i es remena amb el batedor sense parar perquè no es facin grumolls fins que arrenqui el bull i agafi la consistència desitjada. Un cop a fora del foc, s'hi afegeix una mica de pebre blanc i tòfona ratllada (que també era congelada, ara no n'és temporada) per aromatitzar la beixamel.

Amb la barreja de patata i ceps freda, es fan cilindres de la mida d'un caneló i es van dipositant en plats individuals aptes per anar al forn. Finalment, es cobreixen amb la beixamel, formatge ratllat i unes puntes de mantega per enrossir el gratinat al forn.
El resultat són aquests canelons sense caneló amb el gust exquisit dels ceps reforçat per l'oli de ceps i la beixamel aromatitzada amb la tòfona. Com que el cep és un bolet de gran aroma i sabor, els canelons tenien un gust molt potent; si es volen fer més suaus, es pot rebaixar la proporció de bolets respecte a la patata (jo en vaig posar gairebé la mateixa quantitat) i es pot suprimir l'oli de ceps del puré i/o la farina de ceps de la beixamel.

amanida amb fruita seca i formatge amb codonyat

De la darrera classe de la revista Descobrir cuina i els supermercats Bon preu amb en Pep Nogué, ja ressenyada aquí, ens en vam endur diverses receptes, la més senzilla de les quals era aquesta amanida, que no té cap secret i està formada per dues parts ben diferenciades, però que quan la vaig fer a casa dissabte va agradar força.
D'una banda, l'amanida, per a la qual es fan servir prunes, orellanes, panses, avellanes i nous (pel meu compte hi vaig posar també fruits del bosc assecats) que es piquen amb un ganivet i es posen en un bol coberts d'oli d'oliva verge extra una estona abans d'amanir la barreja d'enciams. Jo els vaig deixar tota la nit en oli, així aquest va agafar un gustet deliciós de fruita seca.
A l'altra banda del plat, o a sobre, s'hi posen unes peces fetes amb formatge tendre i codonyat. En Nogué va recomanar formatge de llet crua de vaca Urgèlia, però com que no en tenia, hi vaig posar Cadí, tot i que jo fa anys que faig aquesta combinació i, amb el codonyat, el formatge que més m'hi agrada és la "tetilla gallega"; queda una barreja deliciosa.
El formatge, tallat a llesques regulars, es cobreix amb tires de codonyat i es tapa amb una altre tall de formatge, es pressiona una mica i es talla en trossos regulars.
Jo vaig fer servir un codonyat molt bo que fa la meva cunyada Carme; quan no en tinc, en compro, tot i que el podria fer perquè només és qüestió de pelar la fruita i bullir-la amb sucre.
En tot cas, a la botiga segueixo el consell que ens va donar el cuiner: llegir l'etiqueta i vetllar que només porti codony i sucre, si porta pectina o altres espessants és que té aigua afegida i, per tant, és de menys qualitat. També és més barat, però cal saber que la diferència és que hi ha menys fruita i més aigua.

l'autèntica cuina generosa de la rosa i el francesc

Dissabte vam anar a sopar a casa la Rosa i el Francesc, a Barcelona, amb tota la colla d'amics psicòlegs dels quals ja vaig parlar aquí. Bé, no tots som psicòlegs, precisament la Rosa, l'Emili i jo no en som, però la resta van estudiar tots junts psicologia i una, la Pilar, pedagogia, que podríem considerar una variant del mateix ram. Tenim també en comú una altra cosa: ens acostem tots perillosament als 50 anys (un parell ja en passen) i cal celebrar-ho convenientment, de manera que vam seguir estudiant possibilitats per fer-ho.Però aquest no era el motiu de la trobada, tot i que sí que va ser un dels principals temes de debat; el motiu era acudir a la crida de la Rosa i el Francesc, que des de fa uns anys per aquesta època ens conviden a tots a sopar al seu pis. No hi falta mai ningú, si no és per força major (nosaltres vam faltar fa dos anys perquè jo era a l'hospital, que sinó de què me l'hagués saltat), perquè els amfitrions s'esforcen cada any perquè el sopar sigui memorable. El seu és, sens dubte, el millor exemple de cuina generosa, de la cuina feta per agradar i fer feliços els altres sense estalviar esforços.
Per això no és estrany que una altra parella, la Rosa i l'Emili, que s'havien despistat i no recordaven que dissabte era el dia, quan la Pilar els ho va recordar, s'afanyessin tant que gairebé ni ens vam adonar de la badada.
Aquest any, la Rosa i el Francesc han reformat a fons el seu pis i s'han fet, entre d'altres coses, una cuina com la que em faria jo si en tingués la possibilitat i que em va provocar una enveja no sé si prou sana.Mentre esperàvem el sopar, ens van treure un pica-pica que ens pensàvem que ens trauria la gana, però ens va tornar de seguida en veure el primer plat, un luxe total: caldereta de llamàntol. Llàstima que amb les fotos no es pugui transmetre l'aroma i el gust exquisit del brou i el plaer d'anar-hi posant llesquetes de pa tallat molt fi i torrat al forn... en fi, que pràcticament tots vam repetir. I això que mentre visitàvem la cuina havíem entrevist el segon, i era tan o més temptador: pollastre amb escamarlans. Però hi havia tants escamarlans que el pollastre no el vam veure fins que la Rosa va començar a servir els plats. De vici. Feia temps que no xuclava tants caps i tantes potes, i el sabor que deixen els escamarlans al pollastre, magnífic.
Per si de cas algú es pensava que fins aquí havíem arribat, de postres hi havia broquetes de fruita banyades amb salsa de xocolata negra del 85% de cacau i un pastís amb melmelada i xocolata.
Per entendre la generositat dels nostres amics només us donaré un altre detall: una de les convidades, la que havia oblidat la cita, és celíaca, i quan mengem plegats lògicament tots mirem de fer plats que no portin gluten; però la Rosa i el Francesc no es van limitar a això, sinó que li van comprar torradetes especials sense gluten per a l'aperitiu i per posar a la caldereta, i per la broqueta de fruita li van fer una salsa amb una xocolata especial, davant del dubte de si la que vam prendre els altres li seria perjudicial. I el pastís... era fet amb farina de blat de moro i banyat amb aquesta xocolata especial per a celíacs! Un detallàs que ben poca gent tindria.
El sopar va estar acompanyat amb vins (rosat per a la caldereta i negre reserva per al pollastre) que van comprar durant una recent visita al Somontano, i per a les postres, cava Torelló brut nature reserva.
Com en l'última trobada de la colla, que ja vaig ressenyar al bloc, els fills adolescents van ocupar bona part de la conversa, i la Rosa i el Francesc, que són els únics que no en tenen, van tornar a escoltar les nostres neures i els nostres problemes sense queixar-se en cap moment.
I de les coses concretes que van sortir a la conversa, i a diferència de l'última crònica, aquest cop tots vam coincidir que serà millor que no se'n parli en aquest bloc. Potser més endavant, ja els ho vaig dir, seran un bon material per a un llibre, perquè d'anècdotes sucoses ja en portem entre tots unes quantes.

peix a la planxa amb salsa de gambes

Aquest és un plat que tant pot ser laboriós com fer-se en tres minuts, que és el que vaig tardar a fer el peix a la planxa, perquè en aquest cas ja tenia la salsa elaborada, ja que és la base que em va servir per fer els peus de porc amb gambes.
La salsa es fa posant els caps d'unes quantes gambes en una cassola amb oli i verdures ben picades: ceba, pastanaga, pebrot verd, api, porro i all; quan està tot ben sofregit, s'hi afegeixen unes quantes cullerades de tomàquet triturat i es deixa que es vagi sofregint tot plegat a foc lent una bona estona amb la cassola tapada.
Es mulla amb aigua o, millor, amb fumet de peix, i quan hagi estat almenys mitja hora al foc, s'aboca tot el conjunt al pot de la batedora i es tritura tot bé, caps, verdura i suc. El conjunt es cola amb el xinès per treure qualsevol resta desagradable i ja tenim una magnífica salsa per napar el peix, en aquest cas un filet d'orada passat per una paella amb ben poc oli.
Ho vaig acompanyar amb unes mongetes cuites que també es barrejaran amb el suc de gambes i agafaran molt bon gust, com també passaria per exemple amb un flam d'arròs blanc.

delícies amb mantega

Després de les classes de cuina amb el David Lienas i la Mireia Carbó que ja he ressenyat aquí en altres ocasions, avui dijous he conegut per primera vegada un altre cuiner que val la pena d'escoltar, el Pep Nogué, un olotí que publica habitualment a la revista Descobrir Cuina, i que en poca estona ens ha fet una demostració desbordant de les delícies que es poden fer amb mantega... això sí, només de tant en tant.
En Nogué ens ha ofert una classe amb productes amb denominació geogràfica protegida i indicador de qualitat, en aquest cas formatge i mantega de l'Alt Urgell, a l'Espai del Consum de Bonpreu,i hi hem assistit deu blocaires.
M'ha recordat en Lienas, fa servir la mateixa filosofia: no es tracta d'ensenyar a fer un plat, sinó d'ensenyar a cuinar, és a dir, aprofitar l'elaboració d'uns plats per aprendre sobre els productes, com tractar-los, com presentar-los, en definitiva, sortir amb un munt d'idees rondant pel cap perquè quan et posis el davantal, ni que sigui per fer els plats de sempre, siguis capaç d'incorporar-hi coses noves.
L'excusa avui era un filet de porc amb mantega 'maitre d'hotel", una pallarde de salmó i musclos amb holandesa d'herbes fresques i una amanida de formatge Urgèlia i codonyat amb oli de fruita seca.
L'amanida és molt senzilla: es tracta d'amanir una barreja d'enciams amb un oli d'oliva verge extra que haurem barrejat amb fruita seca picada (prunes, orellanes, panses, nous, avellanes...) i una mica de sal. Al costat, uns 'sandvitxos' d'aquest formatge de llet crua de vaca fet a la Seu i emparat amb denominació d'origen pròpia, enmig dels quals posarem codonyat. Jo preparo moltes vegades per aperitiu codonyat amb formatge, i el que més m'agrada és l'anomenat 'tetilla gallega', però amb aquest Urgèlia la veritat és que també queda molt bo. I l'amanida amb fruita seca (sense vinagre, o en tot cas, una mica d'agredolç), fàcil de fer i molt aparent, i amb un gust deliciós.
Però anem a la mantega, que s'ha convertit en protagonista. A banda d'explicar-nos com distingir una bona mantega d'una de poca qualitat (en fondre-la, la bona farà poca escuma i poc xerigot o sèrum), ens ha ensenyat a preparar mantegues per esmorzar o per acompanyar una carn o un peix.
Per exemple, el filet de porc, simplement tallat en rodanxes d'un dit de gruix i fet a la planxa, amb una rodanxeta de mantega d'herbes a sobre es converteix en un àpat de festa. Una mantega amb prunes, orellanes, panses, sucre i vainilla, però també amb altres fruites seques com figues o cireres, es converteix en un complement ideal per a un esmorzar. La que ha preparat amb aquests primers ingredients i que hem pogut tastar en acabar la classe, sense pa ni res, estava deliciosa.
Tant aquestes mantegues dolces com les salades es fan barrejant mantega que s'ha deixat a temperatura ambient fins que tingui la textura que anomenen pomada amb els ingredients que vulguem, picats petits. A la mantega "maitre d'hotel", concretament, hi ha posat all i julivert picats, mostassa a l'antiga, tàperes, sal i espècies (curri, pebre vermell dolç, comí i canyella), però el ventall és tan ampli com els gustos de cadascú o l'estat dels rebosts respectius.
La barreja s'enrotlla amb paper film (avui hem descobert un paper de doble capa, film per una banda i de plata per l'altra, ideal per fer això), s'enrotlla formant un cilindre i apretant pels extrems, i es deixa una estona a la nevera fins que s'endureixi. Després, es fan rodanxes primes de la mantega, es posen sobre el filet a la planxa i s'entra un moment al forn perquè es desfaci la mantega.
Hi ha restaurants que posen la mantega sobre la carn calenta en el moment de servir, però en Nogué argumenta, i amb raó, que el que fa aleshores la mantega és refredar la carn, i si aquesta està poc feta, tampoc la desfà prou i en lloc de trobar una salsa acompanyant la carn et trobes mantega freda.
El que també està molt bo és la pallarde, que ve a ser com un carpaccio cobert amb una salsa i gratinat. Simplement ha estès sobre una plata salmó fumat (però podria ser salmó cru, orada, llobarro o un altre peix en filets ben fins) i musclos oberts al vapor sense clova per sobre, i finalment, una capa de salsa holandesa. També l'ha gratinat uns minuts i el resultat és de nou un plat senzill que vesteix qualsevol taula.
La dificultat en aquest cas rau en l'elaboració de l'holandesa, que es fa emulsionant al bany maria 4 rovells d'ou, el suc de mitja llimona, una mica d'aigua d'obrir els musclos i un raig de vermul o vi blanc. Quan s'ha batut força amb el batedor de mà, es treu del bany maria i s'hi afegeix poc a poc mantega fosa, procurant que no hi caigui el sèrum ni l'escuma sinó només el greix, i se segueix batent fins aconseguir una salsa ben emulsionada.
Jo n'he fet i costa que et surti bé, però en Nogué ens ha aconsellat afegir-hi un raget de nata o d'aigua per evitar que la salsa es talli. Finalment, s'hi posen les herbes aromàtiques (porradell, alfàbrega i coriandre, en aquest cas) ben picades, i a cobrir el peix i a gratinar.
No s'han quedat aquí les explicacions, perquè també ha fet una autèntica classe sobre elaboració de melmelades que ha interessat molta gent i ha generat controvèrsia (la seva recepta ideal és barrejar 1 quilo de fruita amb 800 grams de sucre, deixar-ho macerar 24 hores i coure només 20 o 25 minuts, perquè, argumenta, el resultat final és el mateix que si ho posem a bullir amb menys sucre l'hem de deixar més estona perquè espesseixi, ja que s'evaporarà molt més la fruita i al final la proporció serà la mateixa.
En fi, que ja veieu que en Pep Nogué, a qui ja seguia a través de les seves col·laboracions a la revista, m'ha semblat un bon professional alhora que bon pedagog i comunicador.
Les fotos avui són de la Sara Maria de Delícies del rebost, perquè jo no n'he fet. L'hi haig d'agrair especialment perquè tenia partida de botifarra i potser l'ha hagut de deixar abans per poder-me enviar les fotos abans d'anar a dormir. Espero poder-li tornar el favor ben aviat, ni que sigui desafiant-la a una partida.
També han assistit a la classe Marta Sentís, Eva Montearriba, Xaro Morral, Sefa Costa, Anna Olivé, Maria Rosa Pons, Jordi Talón i Núria Andújar.

pernil d'ànec casolà

Va durar uns anys que el pernil d'ànec es va posar molt de moda; ara se segueix trobant, però molt menys, tot i que a mi m'agrada força i va molt bé per donar un altre caire a una simple amanida o servit amb unes senzilles torradetes. Malgrat tot, fa temps que no en compro, i fa un mes vaig veure al Cuinant, un excel·lent bloc que fa la Maria Dolores des de Carlet (València), una manera d'elaborar aquest pernil a casa, i vaig pensar que el provaria perquè, si sortia bo, en podria tornar a preparar de cara a les festes de Nadal.

La veritat és que el procediment és senzill i el resultat excel·lent, i pràcticament és impossible que surti malament.

Només cal comprar un magret (un pit) fresc d'ànec, que en venen a tots els supermercats, sal gruixuda i pebre negre. Es posa a dins d'un tuper una base de sal, s'hi posa el magret a sobre i es cobreix amb més sal. Es tapa el recipient i es deixa a la nevera dotze hores. Passat aquest temps (jo em vaig despistar i l'hi vaig deixar una mica més, i no va passar res), es neteja bé de sal i s'hi tira pebre negre per sobre. S'embolica amb una gasa o un drap de cotó i es deixa a la nevera unes tres setmanes, depèn de com sigui de gruixut el pit i de si el volem més curat o menys. Ja es pot tallar (millor si és ben finet) i menjar sol, en amanida, amb meló com proposa la Maria Dolores, o com us vingui més de gust.

cuina dels menuts (7)

peus de porc amb gambes

Heus aquí una de les meves debilitats: els peus de porc, en aquest cas preparats com un mar i muntanya, que també és una de les meves elaboracions preferides. Tinc una amiga que ha de venir a dinar un diumenge d'aquests i també li agraden molt els peus: potser li faré aquest plat; però com que la cosa s'allarga, abans d'ahir vaig decidir recuperar aquesta recepta, que feia temps que no feia, i posar-la una mica al dia.
El secret d'aquest plat no és altre que una bona cocció dels peus i la salsa, que ha de concentrar tot el gust de les gambes i és un vici per als que no ens sabem estar de sucar-hi pa.
Els peus s'han de comprar en un lloc de confiança, i, en qualsevol cas, sempre va bé escaldar-los abans de posar-los a bullir en una olla ràpida, per anar bé, amb un 'bouquet garni' (un lligat d'herbes, amb julivert, romaní, llorer, farigola...), una pastanaga, una ceba i un porro. Abans d'ahir no tenia cap lligat fet i hi vaig posar una branca de farigola, una fulla de llorer, uns grans de pebre i un parell de claus d'espècie. A l'olla ràpida queden ben tous amb mitja horeta, si es fa en una olla normal, segurament triguen almenys una hora i mitja.
Mentre es feien els peus, vaig preparar les gambes. Per donar-li més sabor i, alhora, millorar la presentació, aquest cop les vaig pelar (calculeu un parell de gambes per cada mig peu) i vaig posar caps i pells en una cassola amb oli i verdures ben picades: ceba, pastanaga, pebrot verd, api, porro i all; quan va estar tot ben sofregit, hi vaig afegir unes quantes cullerades de tomàquet triturat i vaig deixar que s'anés fent a foc lent una bona estona amb la cassola tapada.
Quan els peus van ser cuits, els vaig escórrer i reservar, i vaig afegir part del brou al sofregit. Quan ja havia estat almenys mitja hora al foc, vaig tirar tot el conjunt al pot de la batedora i ho vaig triturar bé, caps, verdura i suc. El conjunt el vaig colar amb el xinès per treure qualsevol resta desagradable, i una altra vegada a la cassola; aleshores hi vaig posar els peus perquè s'acabessin de fer a la salsa cinc o deu minuts i agafessin el gust potent de les gambes.
A l'hora de servir, vaig saltar en una paella les cues de gamba pelades i les vaig posar a sobre dels peus que ja havia emplatat amb la seva salsa. Abans, les gambes les posava al sofregit i les hi deixava molta estona, de manera que donessin molt de gust al conjunt, però quedaven toves i gairebé immenjables. D'aqueta manera que us proposo, els caps donen una potencia de sabor espectacular a la salsa, i les gambes, tot just marcades, queden al seu punt. El resultat és francament bo.