dilluns, 9 de juny de 2008

les oblidades arengades

Sense haver-m'ho proposat quan el vaig crear, aquest bloc s'ha convertit en una mena de reivindicador d'alguns productes i les maneres tradicionals de preparar-los que s'estan perdent al nostre país en favor de productes i maneres de fer pròpies d'altres contrades. Per això he parlat del baieton (o trinxat del Moianès), reivindico la cocció dels llegums a casa, aquesta setmana us explicava com fem les faves amb pell, o la cuina dels menuts, una de les meves preferències. Encara que tot això no està renyit, com també heu pogut veure, amb l'ús (i a vegades abús) del wok i la salsa de soja, per exemple.
Hi ha un producte del qual no he parlat mai i que m'agrada molt, tot i que reconec que jo mateix l'he tingut força temps oblidat: les arengades.
Les arengades o sardines de la costa
o sardines salades i premsades encara les trobem en molts mercats en la seva presentació tradicional en barrils de fusta, totes ben posades fent un cercle amb la cua al centre del barril i els caps cap enfora, i disposades en diverses capes. Però també les trobem en supermercats populars com el Mercadona envasades al buit de quatre en quatre. Es tracta, per tant, d'un producte accessible, que no és pas car, i al qual podríem prestar més atenció.
Les sardines salades, amb el bacallà, conservat igualment en sal, van ser durant anys els únics peixos que arribaven a la Catalunya interior, i malgrat ser tots dos productes típics de la cultura rural, el primer s'ha "ennoblit" i és avui altament cotitzat, massa pel meu gust d'amant del bacallà, i el segon ha quedat relativament oblidat.

Les arengades podrien comparar-se amb les anxoves, tot i que el procés de preparació és diferent, perquè són peixos que pel tipus de conserva adquireixen un gust molt potent i marcat.
Les arengades es poden preparar de moltes maneres, una de molt tradicional és en els esmorzars de vinya, fetes a la brasa i acompanyades amb pa torrat i raïm. A la brasa deu ser una de les millors maneres de preparar-les, però com que no muntarem la barbacoa per fer-les, també podem passar-les per la paella, senceres, i quan estan fregides es pelen molt fàcilment.
Per a les altres preparacions el millor és embolicar-les amb paper i clavar-los uns quants cops de puny, de manera que les escates salten molt fàcilment. Després només s'ha de treure el cap, els intestins i les espines i tenim dos bonics filets.
Aquests filets són molt bons en una coca o pizza amb verdures escalivades, o acompanyant una escalivada com faríem si fossin anxoves. En aquest cas, també les podem rentar i posar una estona abans en oli.

Això és el que vaig fer dissabte, tallar-les a trossos petits i posar-les en oli. Aquest oli el vaig fer servir per amanir un enciam i, a sobre, hi vaig posar tomàquet en rodanxes i els trossos d'arengada. Una amanida ben senzilla. També en vaig fer com a tapa amb el tomàquet i les arengades més unes olives negres, i punxant amb un escuradents una oliva i un tros d'arengada.

11 comentaris:

  1. Aquesta amanida, de tan refrescant, fa ganes de fer-la ara mateix. Per cert, t'han dit mai que ets un artista de la presentació? Trobe que tens una gràcia especial per a presentar el menjar de manera molt abellidora i artística alhora. Ja veus, una amanida amb elements tan senzills i amb uns colors combinats que semblen de quadre. Enhorabona. Salutacions.

    ResponElimina
  2. Ah, se m'oblidava. A València, aquestes sardines col·locades en vaixells de fusta les anomenem "sardines de bota", pel recipient. D'ací en traiem una expressió popular que, quan volem expressar que estem en un lloc molt atapeïts i sense poder-nos quasi ni moure en diem "estem com sardines de bota". A casa, quan en compràvem, ma mare les embolicava en paper d'estrassa i les aixavava aprofitant el marc de la porta a la vora de les frontisses i així era ben fàcil llevar-los les escates i les espines. Salutacions.

    ResponElimina
  3. hola, francesc! gràcies de nou pels teus comentaris i per les teves aportacions.
    sobre la darrera, en el tema de les faves, et vaig fer cas i les vaig fer a la planxa, van quedar supertendres i molt bones, i les vaig amanir amb salsa romesco, ja ho penjaré algun dia.
    fins aviat!

    ResponElimina
  4. Una pregunteta... el dessalat, com el fas?

    Gràcies!

    ResponElimina
  5. sara,
    a mí m'agraden en general els gustos forts i trobo que l'arengada es pot menjar tal qual, però es pot posar una miqueta en aigua com fan alguns amb les anxoves. de fet, jo anxoves les netejo a raig d'aigua i les poso en oli, i l'arengada la vaig netejar sense aigua i la vaig posar tallada en oli un parell d'hores abans, i amb aquest oli vaig amanir l'enciam i el tomàquet, sense posar-hi sal, és clar.

    ResponElimina
  6. Jo com en Francesc, et diré que al meu poble s'en diuen arengades de casco i les venen encara dins una casc de fusta rodó.
    El meu pare es menjava les arengades desprès de passar-les per "la porta".

    Es que son mol bones, a mi personalment amb pa torrar, sucat amb tomata , una arengada fregideta, un raig d'oli de la paella i raïm !!!!

    ResponElimina
  7. dolorss, ja m'ho pensava que coneixeries bé les arengades.
    això del raïm ho conec, però no n'he menjat mai, perquè al meu poble de vinyes, poques.
    i moltes gràcies per la teva aportació.

    ResponElimina
  8. Jo un dia vaig comprar arengades per menjar-les expressament amb raïm i pa... i no em van agradar gens. Ja les havia tastat abans i no m'agradaven... tot i que vaig tornar-ho a intentar amb aquesta barreja perquè m'havien assegurat que així sí que eren boníssimes.
    És qüestió de gustos, res més.

    En canvi, les anxoves m'agraden molt. Una amanida o acompanyament molt bo és: anxoves talladetes, tomàquet d'amanir trossejat, ceba tendra tallada fina, oli verge i un rajolinet de vinagre. Es deixa macerar tot junt una hora o més(remenant-ho una mica de tant en tant)i ja està.
    Salutacions,
    Marta F.

    ResponElimina
  9. marta, efectivament, és qüestió de gustos. de fet, les arengades i les anxoves són, en fresc, les sardines i el seitó, són de la mateixa família però diferents, i no han d'agradar tothom igual.
    l'amanida aquesta macerada deu agafar molt bon gust, és un bon consell.

    ResponElimina
  10. Hola manel,buscant a internet sobre les arengades "al camp de turia els anomenem sardines de bota" m'endinsat en aquest interessant blog teu.
    Només dir-te que concorde perfectament amb amb tot el que diu Francesc el meu paisà. També afegiré que per aquest territori era, o potser encara es però menys costum de menjar en els dies fred s o plujosos d'hivern menja arengades i ous fregits amb ceba " ramón-ramón", que no puc explicar el per qué d'aquest nom però que només es tracta de ceba lleument fregida, saltejada diguem "al dente". Auqesta senzilla vianda camperola no apta per a hipertensos sucada amb bon pa i mullada amb un vi de la terra es per a xuclar-se els dits.

    ResponElimina
  11. hola, tofol, i gràcies per la visita.
    aquí, ja ho veus, en diem arengades, malgrat ser sardines, perquè es conservaven de la mateixa manera que els arengs nòrdics, d'aquí el nom.
    m'agrada molt aquesta manera de menjar-les que expliques, estic segur que és per xuclar-se els dits, com dius.
    celebro que t'hagi agradat el bloc, i espero veure't de nou per aquí ben aviat.

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...