Salvo Montalbano és un comissari de policia de l'illa de Sicília imaginat per Andrea Camilleri i batejat en honor a Manuel Vázquez Montalbán. D'aquest en porta no només el nom, sinó l'afecció a la bona taula que caracteritzava l'escriptor català, de qui es diferencia, això no obstant, perquè només li agrada la taula parada, podríem dir, no pas cuinar com a Vázquez Montalbán i el seu admirat Carvalho.Llegint els llibres de Montalbano he après a admirar la cuina siciliana i el gran i bon ús que fan de matèries primeres inconfusiblement mediterrànies com les albergínies, els tomàquets i les olives. La Rakel, la meva fisio, hi va estar fa poc, i tot i que és de poc menjar, va tornar admirada pel nivell de la cuina popular d'aquella illa italiana.
L'altra dia, llegint Camilleri, se'm va ocórrer combinar alguns dels elements més presents a la cuina siciliana, i algun altre també freqüent en els seus llibre, i em van sortir aquest "montadito" i una versió "amanida" amb els mateixos ingredients.
Per fer el "montadito", vaig tallar l'albergínia gruixuda, i després de salar-la i deixar-la en un escorredor una bona estona perquè perdi amargor, la vaig passar per una planxa, la vaig fer servir de base, i a sobre hi vaig posar una rondanxa de tomàquet, una anxova, una culleradeta d'olivada, tàperes, orenga i un raig d'oli.
Per fer-ho en amanida, vaig fregir l'albergínia tallada a quadrats grossos, la vaig deixar refredar en paper absorbent i la vaig barrejar amb tomàquets tallats igual, olives negres, tàperes, sal, oli, orenga i anxoves tallades petites.
Potser és més bonic el "montadito" i més bona l'amanida.
No estan a l'alçada de les delícies que trobaré a Sicília quan hi pugui anar, però pot ser un succedani.
Ens encanta aquest post que has fet, tant ben escrit i amb aquest montadito tant espectacular.
ResponEliminaA més, ens has donat un bon destí per les nostres vacances que no sabiem on anar i mira, potser ara anem a Sicília!
Enhorabona Manel.
parella, si aneu a sicília estic segu que us encantarà, a mi m'agraden molt les illes però aquesta encara la tinc a la llista de pendents. però porteu roba que no minvi, que allà s'hi menja molt i molt bé.
ResponEliminaQue bueno Manel, que bueno
ResponEliminaT'ha quedat genial.
ResponEliminaJa m'imagino fotent-li queixelada. A veure quin dia t'atreveixes amb els canoli, això ja serà el no va més.
Felicitats Manel!
Molt encertat el joc de paraules que has fet servir per posar nom a la recepta, molt atractiva i bona representant de la cuina siciliana.
ResponEliminaFins aviat
que amable, su, que amable.
ResponEliminajosep, els cannoli ja són cosa de la gemma, ja saps que a mi la pastisseria em costa una mica.
glòria, sé que estimes la novela negra i espero que en camilleri també estigui entre els teus autors preferits.
La cuina en miniatura és de les meves preferides i aquest montadito és de categoria superlativa
ResponEliminaMoltes felicitats
Ester
ester, ets molt amable, a mi també m'encanta la cuina en miniatura.
ResponEliminaper cert, et tenia mal posada a la llista de blocs amics, hi sorties com "cuinar per ser feliç", que canviava, i molt, el sentit del teu bloc.
ja ho he canviat, i disculpa l'error.
Aquest "montadito" "caurà" demà , amb el que m'agraden a mi les albergínies!! I tens raó, els italians tenen un art especial per cuinar-les, jo cada vegada que hi vaig em poso "les botes" amb els tomàquets i les albergínies.
ResponEliminaUn petó
Xaro
xaro, gràcies per la visita i pels comentaris. l'amistat que demostren bé mereix que, si m'ho permets, col·loqui el teu bloc a la llista de blocs amics.
ResponEliminafins a sempre!