divendres, 27 de juny del 2008

"montadito" montalbano

Salvo Montalbano és un comissari de policia de l'illa de Sicília imaginat per Andrea Camilleri i batejat en honor a Manuel Vázquez Montalbán. D'aquest en porta no només el nom, sinó l'afecció a la bona taula que caracteritzava l'escriptor català, de qui es diferencia, això no obstant, perquè només li agrada la taula parada, podríem dir, no pas cuinar com a Vázquez Montalbán i el seu admirat Carvalho.
Llegint els llibres de Montalbano he après a admirar la cuina siciliana i el gran i bon ús que fan de matèries primeres inconfusiblement mediterrànies com les albergínies, els tomàquets i les olives. La Rakel, la meva fisio, hi va estar fa poc, i tot i que és de poc menjar, va tornar admirada pel nivell de la cuina popular d'aquella illa italiana.
L'altra dia, llegint Camilleri, se'm va ocórrer combinar alguns dels elements més presents a la cuina siciliana, i algun altre també freqüent en els seus llibre, i em van sortir aquest "montadito" i una versió "amanida" amb els mateixos ingredients.
Per fer el "montadito", vaig tallar l'albergínia gruixuda, i després de salar-la i deixar-la en un escorredor una bona estona perquè perdi amargor, la vaig passar per una planxa, la vaig fer servir de base, i a sobre hi vaig posar una rondanxa de tomàquet, una anxova, una culleradeta d'olivada, tàperes, orenga i un raig d'oli.
Per fer-ho en amanida, vaig fregir l'albergínia tallada a quadrats grossos, la vaig deixar refredar en paper absorbent i la vaig barrejar amb
tomàquets tallats igual, olives negres, tàperes, sal, oli, orenga i anxoves tallades petites.
Potser és més bonic el "montadito" i més bona l'amanida.
No estan a l'alçada de les delícies que trobaré a Sicília quan hi pugui anar, però pot ser un succedani.

10 comentaris:

  1. Ens encanta aquest post que has fet, tant ben escrit i amb aquest montadito tant espectacular.
    A més, ens has donat un bon destí per les nostres vacances que no sabiem on anar i mira, potser ara anem a Sicília!
    Enhorabona Manel.

    ResponElimina
  2. parella, si aneu a sicília estic segu que us encantarà, a mi m'agraden molt les illes però aquesta encara la tinc a la llista de pendents. però porteu roba que no minvi, que allà s'hi menja molt i molt bé.

    ResponElimina
  3. T'ha quedat genial.
    Ja m'imagino fotent-li queixelada. A veure quin dia t'atreveixes amb els canoli, això ja serà el no va més.
    Felicitats Manel!

    ResponElimina
  4. Molt encertat el joc de paraules que has fet servir per posar nom a la recepta, molt atractiva i bona representant de la cuina siciliana.

    Fins aviat

    ResponElimina
  5. que amable, su, que amable.

    josep, els cannoli ja són cosa de la gemma, ja saps que a mi la pastisseria em costa una mica.

    glòria, sé que estimes la novela negra i espero que en camilleri també estigui entre els teus autors preferits.

    ResponElimina
  6. La cuina en miniatura és de les meves preferides i aquest montadito és de categoria superlativa
    Moltes felicitats
    Ester

    ResponElimina
  7. ester, ets molt amable, a mi també m'encanta la cuina en miniatura.
    per cert, et tenia mal posada a la llista de blocs amics, hi sorties com "cuinar per ser feliç", que canviava, i molt, el sentit del teu bloc.
    ja ho he canviat, i disculpa l'error.

    ResponElimina
  8. Aquest "montadito" "caurà" demà , amb el que m'agraden a mi les albergínies!! I tens raó, els italians tenen un art especial per cuinar-les, jo cada vegada que hi vaig em poso "les botes" amb els tomàquets i les albergínies.
    Un petó
    Xaro

    ResponElimina
  9. xaro, gràcies per la visita i pels comentaris. l'amistat que demostren bé mereix que, si m'ho permets, col·loqui el teu bloc a la llista de blocs amics.
    fins a sempre!

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte