amanida de mongetesJa sabeu que en aquest bloc es fa una certa campanya per recuperar la tradició de coure els llegums a casa, en lloc de comprar-los cuits o, cosa encara pitjor, directament de pot.
Ara que ve el bon temps, els llegums poden seguir presents a la nostra cuina amb receptes ben refrescants alhora que alimentoses, com l'amanida de llenties que vam fer dies enrere o aquesta amanida de mongetes d'avui.
De fet, no té pas cap secret, més enllà de bullir les mongetes tenint cura d'haver-les posat en remull 12 hores abans, procurar que no bullin a foc fort i "espantar-les" tirant-hi una mica d'aigua freda dues o tres vegades durant la cocció.
Acabades de fer, m'agraden simplement amb un raig d'oli verge, però l'endemà van molt bé en aquesta presentació en "format" amanida.
Primer de tot vaig posar la ceba tendra tallada a quadrets a remullar una estona perquè perdés la fortor, i mentrestant vaig fer en un bol una vinagreta (oli, vinagre del tipus que vulgueu i, si agrada, una mica de mostassa) a la qual vaig anar afegint un tomàquet tallat a quadrets sense pell ni llavors, anxoves també tallades petites, unes tàperes, cogombre en vinagre tallat en rodanxes ben fines, olives negres sense pinyol partides per la meitat, olives farcides tallades igual i bonítol en conserva, també trencat petit.
Tot plegat ho vaig barrejar amb les mongetes remenant-ho bé i ho vaig deixar reposar una estona, tot i que les que van quedar estaven més bones l'endemà, ben harmonitzats tots els ingredients de l'amanida.
M'agraden aquest tipus d'amanides, són molt complertes .
ResponEliminaA casa , ara al estiu, en faig sempre.
Bona recepta , si senyor!!!
També són de les meves amanides preferides, amb l'amanida per si sola ja fas un bon àpat
ResponEliminaEster
Eres...un trabajador...Me encanta esta receta
ResponEliminaA casa d'aquestes amanides en diem empedrats i ens encanten! Són un dinar fresquet i molt nutritiu, estic d'acord que cal recuperar el costum de coure els llegums a casa... i de menjar-ne també, que hi ha moltes cases que no en mengen mai!
ResponEliminaPer cert, moltes gràcies per traduir a la Margarida els seus dubtes sobre els carquinyolis, el traductor al castellà és terrible ;)
Jo també preparo amanides de llegums (crec que si porten bacallà són els famosos "empedrats") i són un recurs excel·lent com a plat fred d'estiu.
ResponEliminaM'agraden perquè són unes preparacions molt sanes que pots fer amb qualsevol barreja d'ingredients que es tinguin per casa.
Mmmm... amb cigrons, mongetes, soja, llenties...
I coure els llegums a casa tampoc porta tanta feina.
Salutacions,
Marat F.
sisisi, a Terrassa també es diu empedrat sempre que porti llegums!!!
ResponEliminaPetunets,
Eva.
Aquesta amanida, a banda de refrecant, deu ser boníssima. Per cert, com es pot fer per tal que després de menjar fesols (=mongetes) no es produesquen "armes de destrucció massiva" en forma d'atacs amb gasos lacrimògens? Ja m'entens...;)
ResponEliminadolorss, ja trigues a publicar les teves receptes sobre el tema, segur que ens dones bones idees .
ResponEliminaester, estic d'acord amb tu, constitueixen un plat complert i amb pocs greixos, que en aquesta època també cal tenir-hi en compte.
su, tu definición me ha llegado al alma.
todavía como habas crudas y cada vez me acuerdo de ti.
marta, estic totalment d'acord amb tu i tant de bo tothom pensés igual i es preparés plats sans i equilibrats, i no es perdés el costum de coure llegums a casa.
eva, per aquest racó del vallès només en diem empedrat quan porta bacallà, però no hi veig cap raó, de fet les "pedres" de l'empedrat són els llegums, per tant té més lògica el vostre costum.
francesc, no sé pas què dir-te, suposo que els fesols provoquen reaccions diferents a cadascú; a mi no em fan efecte, però hi ha gent que és millor que no en mengin.
Em sembla molt rebé, Manel, que des dels blocs gastronòmics es reivindiquin els llegums i, sobretot, que es torni a popularitzar coure'ls a casa.
ResponEliminaTenim a casa nostra les mongetes del ganxet, una exquisitesa que no es troba amb facilitat fora de Catalunya, i que, ben cuites, només amanides amb un rajolí d'oli d'oliva són ja una delícia pel paladar.
A casa en coem un cop per setmana, de mongetes del ganxet, i jo també les "espanto" però, a diferència de com les "espantes" tu, és a dir, tirant-hi aigua freda un parell o tres de vegades durant la cocció, el que jo faig és que quan tot just arrenquen el bull, llenço l'aigua i les torno a cobrir amb aigua freda, i serà amb aquesta aigua amb la que, amb el foc ben fluix, es couran fins que estiguin al punt.
A l'estiu, aquestes amanides com la que tu has fet, o amb el tradicional empedrat on s'hi posa bacallà esqueixat, són un plat idoni, i com que jo he de dinar fora de casa, me les faig moltes vegades per endur-me-les dins un tàper, que em guarden a la nevera fins l'hora de menjar a la cafeteria que hi ha on treballo.
totalment d'acord, enric,les mongetes del ganxet són una delícia, el pròxim diu provaré el teu sistema de cocció. m'agrada veure que tu també vas al gra!
ResponEliminaManel, estic amb tú, lo millor es fer-se la coses a casa...yo faig pa, yogur, gelats...i tot el que calgui..Aquesta amanida la faré i no trigaré gaire...quina bona pinta!!
ResponEliminanúria, em sembla fantàstic això que fas, jo no arribo a tant, per exemple, no m'atreveixo a fer pa.
ResponEliminaper cert que et coneixia poc i he vist que vas començar el bloc al març, com jo mateix, i portem un ritme de publicacions molt semblant.
m'encantarà conèixer-te en la pròxima classe de cuina, que en l'última sé que hi eres però no ens van prensentar.
fins aviat!
Gràcies Manel, la veritat es que el tema del pà crec que no és tan difícil, però si laboriós. De totes maneres ya porto més d'un any i mig fent pa i clar es nota que milloro... Jo crec que t'hauries d'animar...de veritat que es una passada...lo de crear el teu propi pà.
ResponEliminaSegur que la pròxima ens coneixerem.
Fins aviat!!