dimecres, 9 de juliol del 2008

pa amb nata i sucre

Això d'avui no és pas una crònica, ni una recomanació, ni una recepta; és un exercici de memòria i, perquè no, de nostàlgia.
No sé pas perquè, però fa una estona m'ha vingut a la memòria una de les coses més bones que he menjat mai i que mai no podré tornar a menjar i tots entendreu el perquè.
Es tracta del pa amb nata i sucre. Una bona llesca de pa, de pa rodó, o de barra ampla, que aleshores no existien les baguets, ni les xapates ni tants pans com hi ha ara. Un tros de nata ben gruixut, i sucre. Nata en un tros? Gruixut? Molts pensaran que no em sé explicar, que la nata s'agafa a cullerades, s'exten en capes, però no a trossos. Però és que la meva nata no té res a veure amb la nata d'ara. Res de tetrabrics amb nata per muntar, ni esprais que vomiten nata ensucrada. La nata és una altra cosa.
Segurament sabreu que sóc de poble, vaig néixer i he viscut gairebé tota la meva vida a Castellterçol, encara que sempre he estudiat i treballat a fora, i quan jo era petit la llet s'anava a buscar al pagès, o aquest te la duia a casa. Recordo que a casa cada dia passaven cap a les vuit el Joan del Pujolet o la seva dona, entraven fdient bona nit i li deien a la mare quanta llet volia. Duien una lletera d'aquelles grans d'alumini i un got de plàstic de mig litre per mesurar la llet, i n'abocaven la quantitat necessària al "pot de la llet", que lògicament només feiem servir per a això. El dissabte o el diumenge, que també passaven, es pagava la llet consumida durant la setmana.
Això implica moltes coses: que el pagès venia els productes sense intermediaris (només la llet que li sobrava la deixava al costat de la carretera per al camió de la indústria làctia), i que treballava cada dia de l'any. Que les portes de les cases tenien maneta per dins i per fora i es podia entrar sense trucar (a casa meva encara en tenim). Que no generàvem residus difícils d'eliminar com els actuals envasos de la llet. O que a l'hora de sopar tothom era sempre a casa, per exemple.
Però divago. El que vull dir és que la llet la rebíem crua, acabada de munyir, i lògicament s'havia d'esterilitzar. Per tant, abans d'anar a dormir, sempre es posava a bullir, i quan havia bullit uns minuts, s'apagava el foc i es deixava refredar al fogó mateix. El resultat és que, no sé pas per quin procés químic, el greix de la llet, la nata, pujava cap amunt i a sobre la llet es feia una capa de nata realment gruixuda.
Aquesta és la nata que la mare ens posava sobre una llesca de pa i empolsava amb sucre per sobre. Com que de pastes i pastissos no em podíem pas menjar sovint, aquesta era una delícia molt cobejada, a casa. I recodo aquell gust com un dels més evocadors de la meva infantesa.
Amb el pas dels anys, i per qüestions higièniques, es va prohibir vendre la llet crua directament al públic, i tot i que durant un temps al meu poble se seguia fent, al final els pagesos van acabar portant tota la llet al camió i ningú ens porta ja la llet a casa, sinó que la comprem degudament esterilitzada, desinfectada, desnatada i desnaturalitzada, en fantàstics envasos cada dia més sofisticats i sovint més difícils d'obrir malgrat les dotzenes de sistemes d'apertura fàcil que hem vist a passar.
Però el cert és que aquesta llet d'ara no fa nata ni que la bullim 12 hores, i que potser podria provar d'untar una llesca de baguet amb una mica de nata líquida seminuntada i ensucrada, però em sembla que la decepció per al meu paladar i per a la meva memòria serien tan grans, que més m'estimo no fer-ho.
P.D.: perdoneu el totxo de lletra sense il·lustració, però és que encara no he trobat la manera de fotografiar la memòria, més que amb la paraula.

11 comentaris:

  1. Manel, m´ha agradat molt el teu totxo com tu dius, la veritat es que totes aquestes coses, per desgràcia ja no les tenim al nostre abast, jo et puc dir, que a casa del meu home eren vaquers i que això que tu comentes, la meva sogra ho explicava i gracies al teu bon comentari, m ´has fet recordar....

    En quant a lo la de la porta ho trobo de meravella, de veritat, abans aquí també existia tot el que comentes, però be ara que ja som un poble totalment turístic, ho hem perdut i també es perden les relacions de barri o carrer, be jo també divago, i m´enrotllo, però es que no ho puc evitar. Moltes felicitats i que els bons records
    sempre els conservis. Petons.

    ResponElimina
  2. Manel, gràcies per aquest post tant tendre i evocador. Quin tema has tret... M'has fet recordar la meva infantesa, no fa pas tants anys a Mollet, quan l'àvia em deia: Txell ves a Can Flequer a comprar llet! i jo agafava la bici, prenia la lletera i cap a Can Flequer hi falta gent, un cop allà comprava dos o tres petricons de llet... la bullíem i l'aprofitàvem tota. Ara Mollet ja no fa olor a vaqueria, Can Flequer romàn mig abandonada i esperant que l'ajuntament hi faci qualsevol equipament, en el lloc de les vaques ara hi ha cotxes aparcats... bon dia, i bons records!

    ResponElimina
  3. mome, epsero conservar els records molt de temps, sense massa nostàlgia, però, que hem perdut moltes coses però també n'hem guanyat, i és bo mirar enrera però sense ira.
    una abraçada.

    txell, efectivament, no fa pas tants anys. has dit una paraula màgica que no vaig recordar a l'hora d'escriure l'article, petricons, aquí també mesuraven així la llet, i ara feia molts anys que no sentia la paraula.
    bon dia també per a tu i fins aviat!

    ResponElimina
  4. manel, m'ha encantat, a la que he obert el blog he pensat que t'havies deixat la fotografia, pero a mida que he anat llegint m'he adonat que aquest fotografia només la tens tu a dins la memoria.
    jo n'he sentit a parlar d'aquest famosa nata, pero malahuradament no le pogut tastar mai.
    el d'avui un post molt acertat.

    ResponElimina
  5. A mi, Manel, era la meva avia qui em feia el pa amb nata i sucre, igual com a tu. Bullia la llet que ens portava la lletera a casa i un cop refredada, encara recordo el gruix de la nata i la seva cremor i espessor. A vegades m'hi ratllava xocolata en lloc de sucre.
    Quins bons records...

    ResponElimina
  6. Uy Manel, m'has fet recordar els meus estius a Tona, on també ens portavan la llet a casa en aquestes lleteres grans d'alumini i a mí m'agradava moltísim la nata aquella que feia, amb pa de pagés i sucre, amb xocolata ratllada o a cullerades...quina salivera!!!!!
    Un petó
    Xaro

    ResponElimina
  7. gràcies, gina, llàstima que ara ja no hi ets a temps a tastar-la, la nata nata, però segur que tens altres coses a la memòria que et fan el mateix efecte.

    maria, amb xocolata no ho recordo tant, però suposo que també me'n devien fer, i sí, són molt bons records.

    xaro, precisament avui he passat per tona, entrenant amb la bici, i segueix sent un poble ple de cases d'estiueig, però em sembla que la llet tampoc no la porten ja a casa.
    fins aviat!

    ResponElimina
  8. No eres el único de pueblo. Recuerdo ir a por la leche detras de mi casa, y sobre las seis de la tarde te ponias en cola y cuando ya te tocaba le dejabas la lechera en una mesita que tenia junto a la vaca y segun iba ordeñando a un picheret medidor te ponian la cantidad que pedias y nada mas llegar a casa a hervirla y cuantas veces me decia mi madre que estuviese al tanto y en un descuido ya se habia salido.
    Que buenos recuerdos y que bueno estaba todo.

    ResponElimina
  9. efectivamente, maria dolores, no me acordé de explicar que los hijos teníamos que vigilar el hervor de la leche, y las veces que se salía y dejaba el pote perdido, con la leche quemada por los laterales...
    gracias por recordar conmigo.

    ResponElimina
  10. Pa amb nata!!!!
    sento fer-te "goleta" però potser farà un parell de mesos que en vaig mengar, el meu poble és un poble de vaques , sempre hi ha algú que et "dona" algún litre de llet acabat de munyir.
    Però es una delicia i tant simple com això: pa i nata (be i una mica de sucre)

    ResponElimina
  11. quina enveja, dolorss, al meu poble encara queden vaques de llet, però poques, ara es porta més la vaca de carn, i fa anys i panys que no tinc llet fresca acabada de munyir.

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte