pa amb nata i sucre

Això d'avui no és pas una crònica, ni una recomanació, ni una recepta; és un exercici de memòria i, perquè no, de nostàlgia.
No sé pas perquè, però fa una estona m'ha vingut a la memòria una de les coses més bones que he menjat mai i que mai no podré tornar a menjar i tots entendreu el perquè.
Es tracta del pa amb nata i sucre. Una bona llesca de pa, de pa rodó, o de barra ampla, que aleshores no existien les baguets, ni les xapates ni tants pans com hi ha ara. Un tros de nata ben gruixut, i sucre. Nata en un tros? Gruixut? Molts pensaran que no em sé explicar, que la nata s'agafa a cullerades, s'exten en capes, però no a trossos. Però és que la meva nata no té res a veure amb la nata d'ara. Res de tetrabrics amb nata per muntar, ni esprais que vomiten nata ensucrada. La nata és una altra cosa.
Segurament sabreu que sóc de poble, vaig néixer i he viscut gairebé tota la meva vida a Castellterçol, encara que sempre he estudiat i treballat a fora, i quan jo era petit la llet s'anava a buscar al pagès, o aquest te la duia a casa. Recordo que a casa cada dia passaven cap a les vuit el Joan del Pujolet o la seva dona, entraven fdient bona nit i li deien a la mare quanta llet volia. Duien una lletera d'aquelles grans d'alumini i un got de plàstic de mig litre per mesurar la llet, i n'abocaven la quantitat necessària al "pot de la llet", que lògicament només feiem servir per a això. El dissabte o el diumenge, que també passaven, es pagava la llet consumida durant la setmana.
Això implica moltes coses: que el pagès venia els productes sense intermediaris (només la llet que li sobrava la deixava al costat de la carretera per al camió de la indústria làctia), i que treballava cada dia de l'any. Que les portes de les cases tenien maneta per dins i per fora i es podia entrar sense trucar (a casa meva encara en tenim). Que no generàvem residus difícils d'eliminar com els actuals envasos de la llet. O que a l'hora de sopar tothom era sempre a casa, per exemple.
Però divago. El que vull dir és que la llet la rebíem crua, acabada de munyir, i lògicament s'havia d'esterilitzar. Per tant, abans d'anar a dormir, sempre es posava a bullir, i quan havia bullit uns minuts, s'apagava el foc i es deixava refredar al fogó mateix. El resultat és que, no sé pas per quin procés químic, el greix de la llet, la nata, pujava cap amunt i a sobre la llet es feia una capa de nata realment gruixuda.
Aquesta és la nata que la mare ens posava sobre una llesca de pa i empolsava amb sucre per sobre. Com que de pastes i pastissos no em podíem pas menjar sovint, aquesta era una delícia molt cobejada, a casa. I recodo aquell gust com un dels més evocadors de la meva infantesa.
Amb el pas dels anys, i per qüestions higièniques, es va prohibir vendre la llet crua directament al públic, i tot i que durant un temps al meu poble se seguia fent, al final els pagesos van acabar portant tota la llet al camió i ningú ens porta ja la llet a casa, sinó que la comprem degudament esterilitzada, desinfectada, desnatada i desnaturalitzada, en fantàstics envasos cada dia més sofisticats i sovint més difícils d'obrir malgrat les dotzenes de sistemes d'apertura fàcil que hem vist a passar.
Però el cert és que aquesta llet d'ara no fa nata ni que la bullim 12 hores, i que potser podria provar d'untar una llesca de baguet amb una mica de nata líquida seminuntada i ensucrada, però em sembla que la decepció per al meu paladar i per a la meva memòria serien tan grans, que més m'estimo no fer-ho.
P.D.: perdoneu el totxo de lletra sense il·lustració, però és que encara no he trobat la manera de fotografiar la memòria, més que amb la paraula.