dimecres, 9 d’abril de 2008

a sobre del pa (1)

l'humil escalivada amb anxoves

Enceto minisèrie sobre els aliments que posem a sobre del pa per menjar amb una o dues mossegades, allò que els bascos han popularitzat com a "pintxos" i "montaditos", i que si es fa amb pa de motlle en català en diem canapè. El que no sé és com dir-ne quan es fan sobre una llesca, perquè "muntadets" o "enfiladets" em sembla un pèl cursi.
En fi, que vull començar fent una reivindicació de l'escalivada, l'humil escalivada que sembla relegada, sobretot per la gent de Barcelona, a una menja rústica, de poble, a un entrant que demanen quan surten "a la muntanya" a dinar i que va bé per acompanyar la carn a la brasa.
Jo considero l'escalivada una de les grans troballes de la cuina catalana, que comparteix, s'ha de reconèixer, amb altres cuines mediterrànies que donen tanta o més importància que nosaltres al pebrot i a l'albergínia, components bàsics, amb la ceba, de la nostra escalivada.
La diferència amb altres pobles de la riba mediterrània com els del nord d'Àfrica o els de Sicília, per exemple, és que nosaltres l'escalivada la mengem tant sola com coronada amb un altre producte genial de les nostres costes, l'anxova.
Els components de la nostra escalivada, ja s'ha dit, són bàsicament tres, el pebrot vermell, l'albergínia i la ceba, tot i que posats a escalivar hi podem afegir tranquil·lament pebrot verd, calçots, alls, fins i tot hi he vist carbassó. Per escalivar no hi ha com el foc de llenya, però com que avui només uns quants en tenen, la majoria ho fem al forn, que també queda comestible, amb el gratinador encès i un rajolí d'oli a sobre de les verdures.
I sense embolicar amb paper de plata, com fan alguns, perquè aleshores queda la verdura com feta al vapor.
A mi m'agrada que la carn del pebrot quedi ben tova, que n'hi ha que la deixen massa dura, pel meu gust; un cop pelades les hortalisses, m'agrada amanir-les, a més de l'oli, amb un rajolí de vinagre. I les anxoves, és clar, que gairebé t'estalvien de salar la verdura. Anxoves, si pot ser, conservades en sal, que rentarem i deixarem marinar una estona amb oli d'oliva que després ens servirà per amanir. Tot s'aprofita, especialment els productes que s'enriqueixen amb el sabor d'altres, com seria en aquest cas l'oli.
És una menja que no em cansa, posada sobre pa torrat, fins i tot si només hi ha pebrot, com a la foto, amb l'anxova, això sí, i un tros d'oliva per guarnir.

4 comentaris:

  1. Manel, no se com podriem traduir "montadito" al català, ja miraré de trobar-ho. De totes maneres la llesca me l'emapssaré sens contemplacions. Ah! espero que la mini-sèrie és converteixi en una sèrie d'èxit i tingui molts capítols com aquest.

    ResponElimina
  2. Josep, si trobes una bona paraula per substituir el "montadito" faràs fortuna, perquè tothom la fa servir però és d'aquelles paraules que difícilment es poden integrar al català com a pròpies perquè sonen molt de fora, amb aquest -ito. A veure si amb una paraula nova inventem una cosa que faci ombra als bascos.
    de capítols ja en tinc més, ja, i d'altres sèries que he començat (menuts, ous, salses per a la pasta...) però ja publico un comentari cada dia i tampoc vull ser més pesat!
    gràcies pels comentaris i endavant amb el cafè de nit.

    ResponElimina
  3. Com va?

    Llegeixo que no tapes les verdures dins del forn però desprès quan les treus les emboliques amb paper de plata per a que "suin" una mica i es puguin pelar millor o no? gràcies per la resposta. També he prés bona nota de l'arròs negre i del trinxat que no he fet mai a casa però m'encanta.

    ResponElimina
  4. efectivament, plugim, escalivo el pebrot i companyia sense tapar, i en acabat es tapen una estona per pelar-les millor, amb paper de plata o amb un drap.

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...